Miguel Hernández

  
    1910. La infància
Miguel Hernández va néixer el 30 d'octubre de l'any 1910 al carrer de Sant Joan, davant el convent de les monges clarisses, i va veure la llum en el context social d'una ciutat profundament marcada per l'ortodòxia religiosa. El seu pare, Miguel Hernández Sánchez, era tractant de bestiar, i la seua mare, Concepción Gilabert Giner, s'ocupava de les tasques de la casa i de la cura dels seus quatre fills, Vicente, Elvira, Miguel i Encarnación.

L'ocupació del pare en la compra-vent de cabres i ovelles, va permetre a la família una vida senzilla i humil, però en cap cas fronterera amb la misèria i la necessitat. Precisament aquesta professió va obligar la família del poeta a traslladar el seu domicili al número 73 del carrer de Dalt (actual casa-museu), abans dels 4 anys, i va ser aquí, al costat de la serra oriolana, on Miguel Hernández s'inicia en l'ofici del pasturatge, ajudant en aquesta tasca el seu germà Vicente.

La relació de Miguel amb el seu pare va ser en tot moment freda i distant, pròpia dels valors tradicionals que imperaven en aquell moment, basats en l'autoritat, la disciplina i la moral catòlica. En aquest sentit, Miguel va ser víctima des de nen de la insensibilitat paterna en encabir la seva educació i formació cultural i intel·lectual. No obstant això, va trobar en la seva mare comprensió, suport, afectivitat en el seu paper de mediadora davant la fúria paterna.

Miguel va tenir molt pocs anys de formació escolar. Als 4 anys, i durant sis mesos, va acudir a una guarderia-escola pròxima al seu nou domicili. Als 8 anys arriba a entrar a les escoles de l'Ave Maria, i als 12 (curs 1923-24) al col·legi Santo Domingo, però any i mig després (març de 1925) ha d'abandonar el col·legi per imperatiu del seu pare, per dedicar-se entre altres tasques a l'ofici de pastor. No obstant això, manté amagades el seu interès per la lectura i la forma cultural, visitant amb freqüència la biblioteca del sacerdot Luis Almarcha, on coneix i estudia els clàssics.

    1925. Els inicis
La seua primera incursió literària com a jove poeta es data cap al 1925, i és fidel reflex del seu compromís amb la senzillesa del món rural que l'envolta, el mont, el paisatge, els animals, l'horta, els arbres ... És una poesia colorista, barroca, de clara influència gongorina. La seva expressió poètica és la d' un ventall de color, una espècie d' arc iris literari que s' inspira en tot allò que l' envolta. Miguel comença publicant versos en revistes i diaris locals, com 'EI Pueblo de Orihuela', 'Voluntad' i 'Destellos', i posteriorment al diari La Verdad de Murcia, on publica el seu primer llibre poètic amb el suport moral i literari del seu amic Ramón Sijé (Pepe Marín) i financer del sacerdot Luis Almarcha (425 pessetes de l'època) El 1931, la ciutat d'Elche (Orfe6n il·licità) Ie concedeix el seu primer i únic premi poètic, i a finals d'aquest any realitza el seu primer desplaçament a Madrid, Ilen6 d'il·lusi6n, innocent esperança I necessitat d'aventura. EI fracàs d'aquest primer viatge l'obliga a tornar al poble amb la desil·lusió sota el braç, però amb la certesa que la poesia és en la seva vida un camí sense retorn. El 1933 publica Perito en Lunas, que no obté el recolzament esperat, i a partir del 1934 visités Madrid en diverses ocasions, fins a establir-se alii el 1935 a la recerca del reconeixement que se li resisteix, coneixedor que és a la capital on es concentra la flor i nata de la literatura del moment. Ja havia Conegut amb anterioritat Federico García Lorca, i anirà coneixent a la capital Rafael Alberti, Vicente Aleixandre i Pablo Neruda, però encara arrossega la influència catòlica del seu amic Sijé, i la seva producció literària manté un marcat accent religiós. A la tardor d'aquell mateix any inicia oficialment les seves relacions amb Josefina Manresa.

En aquesta època, entre 1933 i 1935, Miguel publica a la revista madrilenya 'Cruz y Raya', de José Bergamín, i a l'oriolana 'EI Gallo Crisis', que dirigeix el seu amic Sijé. Escriu l'auto sacramental 'Quien te ha visto y quién te ve, y sombra de lo que eras', inspirat per l'espiritualitat de Calderón, però, després de diversos viatges a Madrid, aviat comença a assumir com a pròpia la influència literària i ideològica de Neruda i de La Escuela de Vallecas' (la pintora Maruja Mallo, i els artistes Benjamín Palencia i Alberto Sánchez).

    1935. El canvi
Miguel estabilitza durant aquest ario la seva presència a Madrid a l'aconseguir treball en l'edició de l'enciclopèdia 'Los Toros', de José María de Cossío, i s'endinsa en l'elit literària de la Generació del 27 de la mana de Neruda i, Aleixandre principalment, que l'arrosseguen com un fill. EI poeta oriolà consolida la seva nova personalitat en descobrir i assumir un nou món literari i ideològic.

Trenca amb les seves creences religioses evidencia el seu distanciament conceptual respecte del seu amic Sijé. Escriu en aquesta època 'Els fills de la pedra', influït per l'estètica del Grup de Vallecas, i va madurant personalment i literàriament en el marc d'un entorn cultural que el captiva. De fet, l'aparició del llibre d'Aleixandre 'La destrucción o el amor' causa en Miguel un enorme impacte, i li dona peu per entrar-se en un dels grans temes, l'amor. La suma d'influxos, sobretot dels clàssics religiosos, com Sant Joan de la Creu, Fray Luis de León, i també de Quevedo, així com dels contemporanis, com el futur premi Nobel Vicente Aleixandre, donaran com a resultat 'EI rayo que no cessa', un conjunt de sonets amorosos que constitueix un dels poemaris més bells de l'obra.

EI ambient cultural de canvi fa miques en el poeta, i això influeix en un progressiu distanciament afectiu respecte de Josefina, alhora que se'l relaciona amb la poetessa murciana María Cegarra, i amb la pintora Maruja Mallo. A finals d'any rep el matx de la mort del seu volgut amic Ramon Sijé, i això té com a resultat literari una de les elegies més profundes, dramàtiques i esgarrifoses de la literatura espanyola, l'elegia Ramon Sijé.

    1936. La guerra
Miguel és ja un home ideològicament madur i políticament compromès. Amb l'esclat de la guerra civil, el poeta s'atura a l'Exercit de la Republica, i és nomenat comissari cultural al front. S'integra en el 5è Regiment a les ordres d''EI Campesino', combat al front de Madrid i d'Andalusia, i coneix a les trinxeres el brigadista cuba no Pablo de la Torriente, a qui dedica una elegia després de la seva mort. El març de 1937 contreu matrimoni civil amb Josefina Manresa, i posteriorment fa un viatge a Rússia com a integrant de la delegació espanyola enviada pel Govern de la República per assistir al V Festival de Teatre Soviètic.

Miguel es converteix en aquesta època en un poeta de trinxera, socialment i políticament compromès, i això es reflecteix en la seva poesia. El 1937 publica 'Viento del Pueblo' (dedicat a Vicente Aleixandre), tot un exemple de poesia heroica d'exaltació popular, mentre que a 'EI hombre acecha' (1939) es torna més intimista, i reflecteix les misèries humanes catapultades pel dolor, la guerra i l'odi. Miguel es replega sobre si mateix, i són la soledat i la mort les que marquen la pauta de la seva poesia.

    1939. El captiveri
L'última etapa de la vida de Miguel va ser un cim de despropòsits que va convertir la seva existència en un autèntic calvari. AI desanim personal (el seu primer fill, Manuel Ramón, havia mort la tardor de 1938) s'unia el desanim col·lectiu (la guerra estava pràcticament perduda, i la por a la mort i a la repressió era més que patent). És una època d'amargura, tan sols alleujada per la notícia del naixement del seu segon fill, Manuel Miguel.

La seva via crucis personal comença quan, finalitzada la guerra, intenta escapar a peu per la frontera portuguesa. És detingut i portat a la comissària de Rosal de la Frontera, la seva primera presó. Miguel pateix vexacions, humiliacions i tortures, i inicia un recorregut carcerari que el va portar a les presons de Huelva, Sevilla, Torrijos (Madrid), Orihuela, de nou Madrid, Palència, Ocaña i Alacant. Miguel és condemnat a mort, i posteriorment se li commuto la pena per la de 30 anys de presó.

A aquesta etapa pertany el seu 'Cançoner i romancer d'absències', un conjunt poètic marcat per l'amargura, la solitud i l'intimisme. En captiveri, Miguel escriu hermosíssims poemes, com 'Nanas de la cebolla', dedicat al seu fill, i, malgrat les tremendes penalitats físiques, manté una integritat personal i una dignitat moral dignes d'elogi (una simple carta de renúncia de les seves conviccions polítiques i d'adhesió al nou règim li haguessin permès sortir de la presó i rebre tractament mèdic a un sanatori). Miguel va ser conscient en tot moment de la seva agonia, i així ho va confessar poques hores abans de morir el seu amic i company de presó Luis Fabregat Terrés: 'Mira Luis, jo sé bé per on va la processó': Miguel Hernández va morir el 28 de març de 1942 producte del rencor i de l'oblit.